Cultura Benedictines Catalunya

El monestir de Sant Pere de les Puel·les és el testimoni viu més antic d’institucionalització de vida religiosa femenina a Catalunya. La comunitat s’ha regit sempre per la Regla de sant Benet. L’any 945, data de la consagració de la seva església, és considerat el de la fundació del primer monestir femení de la ciutat de Barcelona. A causa de la seva situació estratègica, el monestir ha estat devastat i espoliat diverses vegades. Amb tot, la destrucció i les exclaustracions no han aconseguit extingir la capacitat de la comunitat de refer-se una vegada i una altra.

Els historiadors situen els seus orígens als inicis del segle X, molt abans de la consagració per part del bisbe Guilarà de Barcelona de la primera església del monestir, el 16 de juny del 945.

L’acta de consagració de l’església és el primer document que es conserva a l’arxiu monàstic que fa referència a la comunitat de Sant Pere de les Puel·les. El bisbe de Barcelona consagrà l’església a petició dels comtes de Barcelona, Sunyer i la seva esposa Riquilda.

Per raó del seu emplaçament fora muralles primer i dins la ciutat després, fou testimoni i part involucrada en totes les guerres i setges que patí la ciutat, des de l’atac d’Almansor el 985 fins al setge de la Guerra dels Segadors el 1651-1652 o l’onze de setembre de 1714 en la Guerra de Successió. Durant el segle XIX la comunitat es veu obligada a deixar el monestir en diverses ocasions: el 1814 per un breu període de temps a conseqüència de la invasió napoleònica; el 1823 perquè l’ajuntament destina el monestir a presó i la comunitat no hi podrà tornar fins cinc anys després; el 1835 sofreix una nova exclaustració arran del Decret de desamortització de Mendizábal; el 1843, novament, va ser destinat com a presó i les monges van haver d’esperar 23 anys per poder tornar al monestir; però al cap de pocs anys, el 1865, a causa dels avalots antireligiosos el governador civil les obliga a deixar-lo de nou. L’abandó del monestir comportà finalment la seva desaparició el 1873, restant-ne tan sols l’església monacal que subsistí com a parròquia. La comunitat, després d’una breu estada amb les monges carmelites de Vilafranca, s’instal·là el 1877 en una torre a Sant Gervasi fins a la finalització de la construcció del nou monestir de Sarrià el 1879, on encara avui resideix.

El nou monestir es va començar a construir l’any 1877 i va ser ocupat per la comunitat el 1879. Durant la Guerra Civil va ser cremat i emprat com a intendència, raó per la qual la comunitat es va veure obligada a abandonar-lo. El 1945, amb motiu del mil·lenari de la fundació del monestir, es va consagrar la nova església.